diumenge, 29 de novembre del 2009

Noms lamentables

Últimament m'obsessiona una cosa: agafar la revisteta del poble i anar a les pàgines finals, no sense deixar d'observar de camí cap allà si es que ha succeït res interessant i fixant-m'hi especialment per trobar el raconet de propaganda de Ripovisió. A les últimes planes la revista deixa un espai perquè els lectors hi enviïn fotos amb un petit missatge.

Es fascinant veure com aquesta secció s'omple bàsicament de felicitacions d'aniversari (algunes acompanyades de fotos realment desafortunades) i en especial d'aniversaris de nadons o criatures de màxim tres o quatre anyets... Realment crec que aquesta secció dona per a un estudi sociològic, ja que m'agradaria entendre que motiva a un pare a avergonyir de tal manera al seu fill, i mes tenint en compte que la criatura no pot gaudir del "plaer" de veure el seu careto allí exposat. Ja dic que m'aparto una mica d'aquest tema perquè es extens, te moltes ramificacions i m'ho deixo per un altre dia.

Centrant-me, l'objecte de la meva obsessió no es tant les fotos i el text d'aquestes "dedicatòries" com els NOMS de les pobres criatures que en son destinatàries. Tinc molt clar que un 90% de fotos de criatures que es pengen a la revista van acompanyades de noms HORTERES. Es com si una cosa anés lligada amb una altre:

"Soc un pare Cutre que poso un nom lamentable al meu fill/a i, com no pot ser d'una altre manera, envio dedicatòries a la revista perquè tot el poble vegi lo guapo/a que es la meva descendencia (estoy bueníiisimoooo)". Com es que gairebé no hi han Davids, Joans, Peres, Núries i demés??? Com es que gairebé tots els noms son MOLT HORTERES??? Quina fosca associació d'idees hi ha darrere de tot això? Quan el Sr.Gasol acabi de gravar capítols de CSI que vingui cap aquí i ho investigui!

Aprofito per fer un comentari: segur que si tirem del fil descobrirem, astorats, que de tots aquests pares orgullosos, un % molt alt s'ha fet aquestes HORRIBLES fotos que estan tant de moda en que surt un pare mig en boles agafant el seu nadó, en plan Thom Kruis. Hu haveu vist tots, no???

Bé, donada la meva obsessió he decidit perpetuar en aquest blog els pitjors noms de tots aquells que vagi trobant a la revista. Agrairé la vostre colaboració, així que ja sabeu!
Soc conscient que es poden ferir sensibilitats, però es el que hi ha. Si resulta que teniu un amic, germà, nebot, cosí, el que sigui, amb un dels noms que hi ha a la llista... mala sort! El registre civil et permet dignificar-te i canviar-te el nom.

  • Alan
  • Naiala
  • Kevin
  • Izan
  • Efren
  • Maikel

Això es un aperitiu perquè per desgracia no conservo mes revistes, aniré actualitzant!

dimecres, 30 de setembre del 2009

Maleïdes crispetes...


L'altre dia vam anar al cine. Donat l'elevadíssim preu de l'entrada, aquest fet relativament cotidià per força s'ha de convertir en tot un esdeveniment.

Per començar em va semblar una burrada pagar 8 jirous i pico per una entrada... això converteix el cinema en article de luxe, com a mínim ("el lujo al alcance de todos" muahajaja). I per ser un article de luxe considero que hi ha masses variables que poden fer que la teva "luxosa" visita al cinema es transformi en una tragèdia grega.

Ja no parlo de si el volum de la sala es massa alt, de si fa massa calor o massa fred (SEMPRE), de si pagues 8 jirous i et donen seient allí al corner, que veus la pantalla de refilada, o si et toca a primera fila i surts amb els ulls com a pebrots. No. Tot això ho donem per bo, es el que hi ha, podríem dir. Jo parlo del FACTOR HUMÀ.

Per si no en tens prou amb tot el que dèiem abans, resulta que et pot tocar un veí de butaca que t'amargui la pel.lícula... Tampoc parlarem ara de les probabilitats que et toqui un veí que t'invaeixi l'espai per arrepenjar el braç, o que fiqui els genolls al teu espai vital mentre tu t'arracones a l'altre punta, o que el que et toca davant sigui de Mataró i el seu cap gros et tapi 1/4 de pantalla, o que es doni un lot de petons amb xurrupades i tot, o que comenti la pel.licula en veu alta (d'aquests n'hi ha dos tipus: el que va de llest i es pensa que ho endevina tot, i el que va de graciós i vol fer acudits fins i tot d'un drama). Fins i tot, tal com passa al autobús a primera hora del matí, podria tocar-te un ximplet que NO fos aficionat a la higiene personal.

Però hem dit que això no ens importava, ja que hi ha una cosa que supera en malicia tot això. Una cosa que REALMENT t'engega la pel.lícula a la merda: LES PUTES CRISPETES!!!! Primer, la olor aquella de mantega que t'arriba encara que el desgraciat que menja crispetes estigui un parell de butaques mes enllà... Vaig haver d'improvitsar una mascareta amb les mànigues del jersei perquè l'olor era francament desagradable.

Segon, el soroll al mastegar. Si de per sí ja es fastigós quan algú mastega sistemàticament amb la boca oberta, imagina't quan el que mastega son crispetes. Alló es un festival que riu-te'n tu dels PetasZetas! Crec crec katacrek crak crik crok guau bup miau muuuu... tots aquests sorollets surten del teu partener de butaca mentre intentes dil.lucidar els dialegs de la pel.lícula entre tanta onomatopeya bucal... A mes, al típic moment de clímax en que la pel.lícula queda muda i tothom està allí pendent "ai ai ai que pasarà?" el tiu (o tia) es quan es posa un grapat de crispetes a la boca i mastega com si fos un Os Brú del Pirineu Lleidatà, ben fort, per què el senti tothom.

Tercer, el refregar de la caixa de cartró. La meva gata fa menys soroll quan grata la sorra de pixar que aquest inútils quan graten buscant les últimes engrunes de crispeta. SCRATCH SCRATCH SCRATCH i vinga a sacsejar la caixa amunt i avall, com si fos el SuperMario Bross i sortíssin monedes per cada cleca que li donessis... De vegades m'entren ganes de treure la cartera, donar-li 10 jirous al paio en qüestió i enviar-lo abaix a que en compri mes, home, per favoooooorr, que sembla que no hagin menjat en tota la setmana...

Total, que et passes una bona part de la pel.lícula amargat per les crispetes dels altres, i quan resulta que s'acaben les crispetes comencen amb les BOSSES DE PATATES, CARAMELS i osties varies que foten un soroll de mil dimonis quan s'obren. Ostia, si fins i tot en vaig veure uns que portaven uns NACHOS (o algo que volia semblar-ho), hu haveu sentit? UNS NACHOS!!! Vinga home, pero esto que es? PERO ESTO QUE EEESSSS???

Reclamo des d'aquí la teva col.laboració per iniciar un boicot contra la consumició de crispetes i qualsevol cosa que no sigui una ampolla d'aigua durant la projecció. La gent que es mengi les crispetes quan acabi la pel.lícula i punt. O això, o que no em venguin l'entrada a 8 euros, que la deixin a 3 euros o així. Per 3 jirous si que aguanto tot això. Però per 8, va a ser que no.

Espera, que recordo una alternativa... resulta que a casa meva no fa ni fred ni calor, ningú menja crispetes ni m'emprenya de cap manera.... i la entrada es molt mes barata.... ui ui ui... Que n'haurem de fer, de tu???

dimarts, 22 de setembre del 2009

Microsoft: fugiu, insensats!!!


En fi, no puc evitar comentar una nota de premsa que he llegit avui: "MICROSOFT PRESENTA LES NOVETATS DEL WINDOWS 7" Aquestes novetats, segons la premsa, son: s'obre en 20 segons, pot mantenir actives fins a 50 finestres a la vegada, retalla i enganxa text o fotos situant dues finestres en pantalla, gran capacitat per buscar dins del S.O. La pregunta es: JA ESTÀ?????? hu haveu vist tots, no??? HU HAVEU VIST? un cop mes Güindous va dues passes per darrera de Apple, ja que aquestes "novetats" no son mes que simples copies d'una infima part de les prestacions d'un Apple, que per cert ja fa dos sistemes operatius diferents que presenta aquestes (I MES, I MILLORS) prestacions... Amics i amigues, per si no ho heu fet encara, no malgasteu mes el vostre temps i passeu-vos a Apple. De veritat, al tanto amb el Windows 7, que me los estan embaucando! Y eso no me gusta... AL LORO!!!!!

PD: en primicia us penjo la foto del que diuen que serà el nou teclat pel Windows 7.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Ells no es hi volen...

La reflexió es senzilla i directa: si els espanyols només fan que criticar-nos (molts cops penso que sense raó) fins a l'extenuació, si fins i tot fan boicots als nostres productes per la ràbia que ens tenen... Per què no ens deixen marxar? Per què no ens deixen tenir allò que (cada cop mes gent) reclamem des de fa moooolt de temps?

La resposta també es senzilla i, a mes, evident: PER LA PASTA!!!! als espanyols els hi va molt be tenir uns ases com els catalans que només fem que pencar i pagar. Així poden aconseguir la "igualdad económica en todas las regiones españolas". Vinga home, ens estan fotent de volta i mitja per un acord de financiació A LA BAIXA (de totes totes), que ha sofert mil retallades i que a sobre parteix d'un estatut que en sí ja es una baixada de pantalons en tota regla... be, aixó son figues d'un altre paner i ho deixaré aqui.

Us convido a llegir aquest escrit del Sr. Ignacio Camacho publicat al seu blog del ABC.es. Aquest senyor considera que els catalans llencem als calers i que la nova financiació (A LA BAIXA, no ho oblidis) respon a "regals" polítics i que es un “agravio con otras comunidades”... es clar, home. No pot ser pas just, aixó! Hauria de ser com fins ara: els catalans que paguin mes que ningú i que rebin menys. I punto!! Així els tractors d'Andalusia poden circular per autovies gratuites de 4 carrils acabades d'estrenar.

Està molt bé, està molt bé... lamentablement a la resta d'Espanya la majoria pensen com ell, així que ja em direu. Una cosa INTERESANT: fins i tot un senyor tant "objectiu" com aquest reconeix que hi ha sentiment d'anticatalanisme perillós i gratuït... Com diria el Sr. Bernardo: no hase falta desir nada mas.

Hay que ver... como está el mundo (by APM)

__________________________________________________
El fantasma del anticatalanismo

De Ignacio Camacho (el 14/07/2009 a las 19:55:19, en Política, 25 Visitas)

Está brotando de nuevo, sobre todo en Madrid, una peligrosa pulsión anticatalana. Al hilo de la nueva financiación autonómica y de los agravios que el Gobierno comete con otras comunidades, surge en algunos sectores de la opinión pública un sentimiento de rechazo global que sólo sirve para estimular de manera simétrica el desapego catalán hacia España. Ayer, en el programa de Curri Valenzuela en Telemadrid, una cascada de correos y llamadas alentaba al tristemente célebre boicot de productos de Cataluña, mientras un consejero del gobierno de Aguirre se lanzaba sin tapujos por la pendiente del agravio comparativo. Mal camino, mala estrategia que conduce a un desencuentro inevitable del que sacan partido los nacionalistas y los independentistas, aferrados al discurso victimista y al “¿veis como no nos quieren?” de siempre.
Ocurre que el presidente Zapatero da alas a ese rechazo con su irresponsabilidad. Cuando dice que se ha entregado a las reivindicaciones de ERC “para que Cataluña se sienta más cómoda” está suministrando paja para la hoguera de las pasiones. Cuando de hecho accede a que más del 35 por 100 de la nueva financiación vaya para Cataluña, el 17 por 100 de la población española, siembra la cizaña de las comparaciones. Cuando reparte fondos y más fondos para un tripartito que los derrama de forma insolente y hasta procaz en gastos superfluos, en embajadas separatistas, en políticas lingüísticas excluyentes, contribuye a esa sensación entreguista que irrita a muchos ciudadanos. Y lo hace a sabiendas de que sacará partido, porque lo que le importa son los votos catalanes, los que le dan la victoria electoral. Está comprando favores para sí mismo a costa de sembrar discordia entre españoles.
El presidente espera que el PP se vuelva a enredar en esa trampa. El anticatalanismo de Madrid se percibe en Cataluña como un fruto directo del discurso de los populares. Ya ocurrió en 2008, cuando el PP se estrelló contra el victimismo agitado por la clase política catalana: los escaños que le separaron del PSOE fueron exactamente los que éste sacó de ventaja en las cuatro provincias, muy especialmente en la poblada Barcelona. El error de ese sentimiento, por justificado que a veces pueda estar en la irresponsabilidad de la dirigencia catalana y del propio Gobierno de España, consiste en confundir a los catalanes con su clase política, que actúa como un lobby sindicado en defensa de los privilegios que siempre está dispuesto a conceder el presidente. El boicot, el encono, la animadversión, son la peor respuesta. No es contra Cataluña ni sus ciudadanos contra quien hay que protestar, sino contra quien compra sus votos con un dinero que no le pertenece.

dimecres, 8 d’abril del 2009

ho? hu? haveu? heu?

L'altre dia, veient l'APM (on surt aquell gran home desesperat tot cridant el HU HAVEU VIST!!!) em vaig recordar que feia dies que volia puntualitzar aixó:

El pronom feble correcte es HO (http://ca.wikipedia.org/wiki/Pronom_feble). Ja se que HU no existeix (be, existeix, a Ripollet tenim un bar que es diu HU, i conec a un que escriu al mail anomenant-se HU). La cosa es que creia que HAVEU era incorrecte, i vaig pensar que si el senyor deia HAVEU doncs jo diria HU.

Error! He estat mirant i resulta que segons l'Institut d'Estudis Catalans (que es de caracter normatiu) en l'entrada del verb haver si que dona com a correcte heu/haveu.

http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=haver&operEntrada=0

Així doncs el títol del blog es incorrecte... be, ho penso deixar així: EM FA MOLTA GRACIA aquest senyor culé cridant desesperat, i aquest es el meu petit homenatge. Almenys deixó constancia del meu error i del perqué no el corretgeixo.

Us animo a tenir un accés directe del IEC al navegador. Davant del dubte en un momentet sabreu si esteu escrivint correctament!

http://dlc.iec.cat/index.html

dimarts, 31 de març del 2009

Els homes quebrats


Una de les coses que mes sovint em fa reflexionar i que em costa mes d'entendre es la magnitud del esfondrament mental dels qui participen a primera linea de les GUERRES.  No parlo d'aquestes guerres modernes, de soldats professionals (tu sabras on et fiques!), jo parlo de les guerres d'abans:  les guerres mundials, les guerres civils (encara n'hi ha!), les guerres de l'edat mitjana... totes les guerres.

Pensa-hi.  Pel.licules com "Salvar al soldado Ryan", "Banderas de nuestros padres" o "Cartas desde Iwo Jima", i sobretot la serie "Hermanos de Sangre" mostren exactament a que em refereixo: Quan t'adones de que estas anant a la mort?  Que fas quan t'entra la por?  com superes aquesta POR per agafar l'arma un altre cop i enfrontar-te a la mort???  que pensen aquesta pobre gent que no son ni soldats?  "el païs (el senyor, el Rei, la causa) et necesita", et diuen, i tu agafes una arma i directe a la mort...

Us copio un fragment d'un llibre que estic llegint que resumeix tot aixó.  Em va atrapar moltíssim i espero que et faci reflexionar igual que a mi.  Es un extracte de "CANÇO DE GEL I FOC", de G.R.R. Martin (per desgracia no traduïda al català).  Jo, el que penso, es que aquestes guerres s'haurien de quedar en els llibres i els videojocs, que mai mes ningú hagi de passar per aixó...  Sona a tópic, però tant de bo s'acabessin PER SEMPRE MES les guerres...


[...] Casi todos son gente sencilla, hombres del pueblo que nunca habían estado a más de media legua de la casa en la que nacieron hasta que un día, un señor cualquiera se los llevó a la guerra.  Mal vestidos y mal calzados, marchan tras sus estandartes, a veces sin más armas que una guadaña o una hoz, o una maza que se han hecho ellos mismos atando una piedra a un palo con tiras de cuero.  Los hermanos marchan con los hermanos; los hijos, con los padres; los amigos, con los amigos.  Han oído las canciones y las anécdotas, así que caminan con el corazón anhelante, soñando con las maravillas que verán, con las riquezas y la gloria que conseguirán.  la guerra les parece una gran aventura, la mayor que vivirá la mayoría de ellos.
  == Luego prueban el combate.
  == Algunos se quiebran nada más probarlo.  otros aguantan años, hasta que pierden la cuenta de las batallas en que han intervenido, pero alguien que sobrevive a cien combates puede quebrarse en el ciento uno.  Los hermanos ven morir a sus hermanos, los padres pierden a sus hijos, los amigos ven a sus amigos tratar de volver a meterse las tripas después de que los haya rajado un hacha.
  ==Ven caer al señor que los llevó allí y, de repente, otro señor les grita que ahora lo sirven a él.  Reciben una herida y, cuando todavía la tienen a medio curar, reciben otra.  Nunca tienen comida suficiente; el calzado se les cae a pedazos de tanto caminar; la ropa se les desgarra y se les pudre, y la mitad se caga en los calzones porque ha bebido agua que no era potable.
  ==Si quieren unas botas nuevas, una capa más caliente o, tal vez, un yelmo de hierro oxidado, tienen que quitárselo a un cadáver; no tardan en robar también a los vivos, a los aldeanos en cuyas tierras lucha, a hombres como los que eran antes ellos mismos.  Les matan las ovejas y les roban las gallinas, y de ahí a llevarse también a sus hijas sólo hay un paso.  Y un día miran a su alrededor y se dan cuenta de que todos sus parientes y amigos han desaparecido, de que luchan al lado de desconocidos y bajo un estandarte que ni siquiera identifican.  No saben dónde están ni cómo volver a su hogar; el señor por el que luchan no saben como se llama, pero ahí está siempre, gritándoles que formen una línea con sus lanzas, sus hoces, sus guadañas, para defender la posición.  Y los caballeros caen sobre ellos, hombres sin rostros envueltos en acero, y el retumbar de su ataque parece llenar el mundo...
 ==Y el hombre se quiebra.
 ==Da media vuelta y huye, o se arrastra entre los cadáveres de los caídos, o se escabulle en plena noche y busca un lugar donde esconderse. [...]

divendres, 6 de març del 2009

Emprenyat


Portava dies sense escriure. La monotonia s'ha instal.lat tant comodament a les nostres vides rutinaries que no trobava res que em motives a escriure al blog. Avui m'ha arribat l'inspiració necesaria, i ho ha fet de la pitjor manera: amb una clatellada BRUTAL als meus drets de consumidor. Penseu que ni tan sols després de 10 hores, ni tan sols amb un sopar tranquilíssim amb la familia, ni tan sols mort de son i cansanci com estic ara mateix, he aconseguit treure'm del damunt la rabia, la frustració, la impotencia que m'acompanyen desde aquest migdia.

Tot comença quan arribes a casa per dinar i comproves que no hi ha ADSL. De fet no n'hi havia desde ahir a la nit. 902, reclamació de torn (pasta per un tubo) i primera sorpresa: “su servicio ADSL ha sido dado de baja”. Queeee????? comença el malson.

Per motius que no venen al cas he tingut durant 5 mesos dues ADSL contractades amb Orange, una a Barcelona i una altre a Ripollet, sense ni un sol problema. Abans de contractar la de Ripollet em vaig assegurar, amb la trucadeta al puto 902 de torn, de que no tindria problemes ni d'incompatibilitat ni de cap tipus i em van jurar i perjurar (el noiet que m'atenia encara es deu estar rient, el cabró...) que no n'hi hauria ni un, que tot va per separat encara que un titular tingui 5 lineas ADSL.

Be, arriba el dia en que dones de baixa l'ADSL de Barcelona i TACHAAANN els gilipollas de Orange em liquidan d'una plomada TOTS DOS serveis d'ADSL. Hu haveu vist??? Tan els hi fot que tinguin una carta on especifico que dono de baixa NOMES UN SERVEI, tan dona, embolica que fa fort i s'ho carreguen TOT... a veure, a quin cony de gent contracten en aquestes empreses que no saben distingir entre desactivar una linea o desactivar-ho tot??? a qui tenim treballant a les telefoniques, a ximpances? a amebas?? a qui?

1ª trucada per esbrinar que cony ha passat i per situar-me (clar, tu truques per una averia i et diuen que t'has donat de baixa i se't queda una cara de carcamal que no us ho imagineu...). Gairebé hi han insults i tot de lo incompetent que es la Susana Garcia que diu que m'aten (jo mes aviat penso que està fent punt de creu amb un telefon a l'orella, pq es una tia d'eficacia zero). Al final, despres de 15 minuts en un 902 (hu haveu vist tots no?) queden clares dues coses: El meu ADSL està donat de baixa i he de trucar a un altre departament.

2ª trucada per explicar a la quasi borderline de la MªJosé Noseque que l'errada no ha estat meva, que jo no he anul.lat l'ADSL de Ripollet sino el de Barcelona i que TOT ha estat culpa d'un gilipollas de Orange (oi que ja us ho sabeu de memoria?? doncs els de Orange han necesitat moooltes explicacions per entendre-ho... m'he sentit impotent). Per fi la malfeta aquesta m'enten i arriba el moment de reclamar. Lógicament em poso fet una furia, crido, gesticulo, explico, torno a cridar (fins i tot he espantat a la gata) i no aconsegueixo res profitós. Es com parlar amb un funcionari de tràfic: una pared. Nomes aconsegueixo aixó: 20 minuts mes de 902 (patam, toma pasta...)i un altre 902 per parlar amb un altre departament.

3ª trucada al 902 (mes pastaaaa! a la mieeerda todos!!) i 10 minuts de crits sense complexos reclamant el que em sembla increible encara ara. La rabia em puja per la boca, em veig indefens, sento que em prenen el pel... Tot el que volgueu, però no serveix de res. Em repeteixen que la situació es la que es i que ni “error humano”, ni “error de la compañia” ni leches. Com queda la cosa? doncs així:


1.- que he d'esperar entre 10 i 20 dies a que acabi el procés de baixa (“señorita, que jo no quiero que lu acabe, que jo quieru que me lu activi un altre vegada, joder, que ayer por la noche funcionaba todo, que no es tan dificil darle al botoncito de CONECTAR, coño!” i em diu que no, que es “burocracia interna, que yo no puedo hacer nada hasta que no se acabe el proceso”, hu haveu vist??) .

2.- trucar a Timofónica per donar d'alta una linea que ja tenia desde feia 6 mesos (el que ha donat de baixa l'ADSL ho ha borrat TOT... tot, tot, toooot), es com si mai hagues tingut ni telefon ni res de ADSL.

3.- a mes a mes, he de TORNAR A DEMANAR UNA ALTA de manera habitual (si, si, tornar a començar), ben be uns 30 dies, o sigui que tot i equivocar-se ells no mouen ni un dit, no acceleren ni un sol tramit...

4.-Pagar 150 jirous de multa per haver anul.lat l'ADSL (fantàstic contracte de permanencia...). EEEiiii, que la culpa es vostre, que jo no he demanat la baixa, jodeeeer! “burocracia interna. Luego ustez hace un escrito reclamando y si acaso (atenció: si acaso!!) le abonaran esa cantidad en 3 o 4 meses”. Queee?? ei, i no paguis, que vas directe a la llista de morosos, eh?

TOTAL: 1 mes i mig sense ADSL i una multa de 150 leuritos sense haver fet RES. Que, hu haveu vist tots, no?? la mare que els va parir!!

Ja ho veieu. Ara nomes puc fer dues coses: pagar els 150 jirous i donar-me d'alta a Timofónica, que per molt que em rebenti (pq em rebenta moltíssim la llei del mes fort) son els únics que donen un servei mínimament decent (a preu d'or, aixó si. Se'n diu timofónica per algo...). Ai, cuanta raó tenia el meu pare, i quin mal haver-ho de reconeixer en aquest tema... ai!

Em deixo per un altre dia i un altre escrit el tema de la indefensió dels ciutadans devant de casos d'incompetencia tant flagrans com aquest. NO POTS FER RES. Fes-te fotre, no tens drets, no tens res. M'informaré de que puc fer per intentar que em compensin per tanta incompetencia i penjaré al blog un escrit (aprofitaré per explicar-vos un altre episodi BRUTAL d'incompetencia i de perjudici per al consumidor).


Bona nit i boicot a ORANGE !!


dimarts, 3 de febrer del 2009

Pisos low cost


Amb certa satisfacció i indiferència a parts iguals, llegeixo al diari que faran una "fira de pisos low cost" per donar sortida a vivendes amb un 30% de descompte.

Amb certa satisfacció perquè veig que la gent es belluga per intentar sortir de la "crisis" i perquè alguns joves tindràn una oportunitat d'aconseguir una vivenda "pagable".

Amb indiferència perquè TOTS (els organitzadors de la fira, els polítics, TOTS) sabem que si els bancs no donen credits, en podem posar un bon troç a l'olla del 30% de rebaixa. Aquesta noticia comença a generarme mes indiferència que satisfacció... Ho sap tothom, però no ho diu ningú: els joves busquen pis i van als bancs a buscar crèdits, peeeroooò... els bancs ho deneguen TOT. Doncs be, ja poden estar al 50% de rebaixa, els pisos, que els joves no en podràn comprar ni un... Quants joves tenen els calers per pagar els pisos trincu trincu??? Cap ni un... com hem de tenir calers si comencem a treballar tard i a sobre mal pagats???? Quants joves coneixeu que puguin estalviar i pagar el cotxe sense demanar credits???? doncs imagina't un pis.

Per tant, els pisos com si els regalen. Si has d'acabar assegut davant d'un director d'oficina, has begut oli! i sino només hem de recordar la TRAGEDIA GREGA que han estat els pisos de protecció oficial de Ripollet...

Definitivament, aquesta noticia només m'ha generat indiferència, gens de satisfacció i fins i tot una mica d'indignació.

PD: pels senyors/es que diuen a Catalunya el castellà està perseguit en favor del Català... que sapiguen que he estat incapaç de trobar una fotografia EN CATALÀ per il.lustrar aquest escrit... tot, tot, tooot en castellà.

dissabte, 31 de gener del 2009

Star Wars + Clerks


Intento acabar el Gener amb el millor humor possible, i de sobte m'ha vingut a la memoria aquesta gran pel.licula: CLERKS. Hu haveu vist tots, no?? hu haveu vist? Molt mes que recomanable, te un dialeg excel.lent sobre la saga d'Star Wars que no te desperdici!

Aquí us el deixo. Salut i peles!!

Randal.- ¿A ti cuál te gustó más, el Jedi o el Imperio contraataca?

Dante.- El Imperio

Randal.- ¡Qué blasfemia!

Dante.- El Imperio tiene un final mejor: a Luke le cortan la mano, descubre que Darth Vather es su padre, a Han lo congelan y parece que ha muerto… es deprimente. Verás la vida es así, una sucesión de finales tristes. En el Jedi solo había muñecos.

Randal.- Hay otra cosa en el Jedi y no me he dado cuenta hasta ahora. Construyen otra Estrella de la Muerte.

Dante.- Sí

Randal.- La primera estaba completamente terminada antes de que la destruyeran los Rebeldes.

Dante.- La revienta un disparo de Luke.

Randal.- La segunda estaba a medio construir cuando la destruyen.

Dante.- Cortesía de Lando Calrrisian.

Randal.- Había algo que no encajaba cuando la ví por primera vez, no sabía lo que era, pero algo no encajaba.

Dante.- Y ahora lo sabes…

Randal.- En la primera Estrella de la Muerte sólo estaba el ejército Imperial, abordo solo había soldados y dignatarios imperialistas.

Dante.- Supongo que sí.

Randal.- Cuando la destruyen el mal recibe su castigo.

Dante.- ¿Y la segunda Estrella qué?

Randal.- La segunda Estrella no estaba terminada, aún la estaban construyendo.

Dante.- ¿Y qué?

Randal.- Que una obra de esa magnitud requeriría muchos más hombres de los que había en el ejército imperial. Seguro que tuvieron que contratar a trabajadores autónomos: albañíles, fontaneros, electricistas…

Dante.- Quieres decir que no eran imperialistas.

Randal.- Exacto. Para poder construirla rápida y en secreto había que contratar a civiles. Un soldado imperial no sabe instalar un retrete, solo sabe matar y llevar uniforme blanco.

Dante.- De acuerdo, contrataron a trabajadores autónomos. ¿Y eso qué importancia tiene?

Randal.- Todos esos inocentes trabajadores también mueren. Son bajas de una guerra que no les atañe. Ponte en su lugar: tú eres un albañil y el gobierno te ofrece un trabajo bien pagado. Tienes esposa e hijos y una casa en los suburbios. Es un contrato con el gobierno, tiene toda clase de ventajas. De repente, aperecen unos rebeldes que van fundiendo todo lo que pillan con sus rayos lásers. A tí ni te va ni te viene, no tienes ideas políticas. Sólo intentas ganarte la vida…

Cliente.- No me gusta interrumpir, pero ¿de qué estáis hablando?

Randal.- Del Retorno del Jedi.

Dante.- Mi amigo quiere convencerme de que los trabajadores autónomos que trabajaban en la segunda Estrella de la Muerte fueron víctimas inocentes de los Rebeldes.

Cliente.- Yo soy un trabajador autónomo: «Reformas del hogar en el acto». Como albañil os diré que las convicciones políticas son decisivas a la hora de aceptar un trabajo.

Randal.- ¿Por ejemplo?

Cliente.- Hace tres semanas me ofrecieron un trabajo. Una mansión preciosa, con una parcela enorme. Sólo había que arreglar las tejas. Me dijeron que si lo terminaba en un día me pagarían el doble. Después me enteré de quién era la casa.

Dante.- ¿De quién era?

Cliente.- De Dominic Bambino.

Randal.- ¿Bambino 'cara de niño'? ¿El gangster?

Cliente.- El mismo. La paga era buena, pero el trabajo era peligroso. Yo sé como se las gastan esos tipos, y por eso le pasé el encargo a un amigo.

Dante.- Así se portan los amigos.

Cliente.- A la semana siguiente, la familia Foresci tomó al asalto la casa de 'cara de niño'. A mi amigo lo mataron de un tiro, no pudo acabar la obra.

Randal.- Increíble.

Cliente.- Yo estoy vivo porque sabía el riesgo que corría trabajando para ese cliente. Mi amigo no tuvo tanta suerte. Todos los trabajadores que estaban en esa Estrella de la Muerte sabían el riesgo que corrían, si les mataron fue por su culpa. Hay que hacer caso al corazón, no al bolsillo.

divendres, 30 de gener del 2009

Dia gris

Avui he començat el dia de la pitjor manera possible: mentre tots descansavem el senyor Antonio ens ha deixat i me n'he assabentat tot just entrar a la botiga. Ostia a la cara tot just començar... avui serà un dia gris, ja que el senyor Antonio era el pare de la jefa i passava moltes hores a la botiga. El coneixia tothom i evidentment, avui es el tema de conversa de tots. El trobarem a faltar, era un senyor que es queixava molt de tot i deia que es volia morir però era un plaer escoltar les seves historietes.

El primer que he pensat quan m'ho han dit es que em sento MOLT incomode quan he de donar el pesam a la gent, crec que es una de les situacions mes incomodes per les que has de passar, però em queda el consol que prefereixo passar el mal trangol de donar el pesam que no pas ser jo qui el rebi, el pesam dels altres...

Del meu segon pensament n'ha sortit una cosa positiva: he pensat en tota la gent estimada que ja no tornaré a veure perqué ja no hi son (en els meus avis en especial) i m'he descobert pensant que he de viure la vida, que son MENYS de 4 dies i que quan te'n vas ja s'ha acabat tot, així que... prou de queixar-se!!

Estem aquí no sabem perqué ni sabem que passarà quan deixem d'estar-hi (jo si que ho se: no passarà res, una brisa d'aire s'endurà les meves cendres per escampar-me pel cosmos sense oxigen), i el que ens dediquem a fer majoritariament amb el temps que tenim es queixar-nos: Ens queixem dels preus dels pisos, ens queixem dels sous, ens queixem de les hores que treballem, ens queixem dels polítics... ens queixem de tot.

PROU. queixem-nos menys i siguem mes agraïts, home! Gràcies per poder pagar un pis (tant se me'n refot que el del banc es faci ric a costa meva, hi ha gent que no pot pagar el seu pis), gràcies per poder treballar (quanta gent no es pot queixar perqué els han cardat al carrer?), gràcies per tenir el luxe de una videoconsola (enlloc de dir, joder no m'arriba la pasta per la play3 potser que siguem concients de que ja tenim 3 consoles a casa,no?) , etc etc...

Pensem que sempre podríem estar pitjor i que no hauríem de queixar-nos tant, aixó ens farà enfrontar la crua realitat amb energies renovades i, el dia que marxem, marxarem amb el cap ben alt: JO HE ESTAT UN TIO FELIÇ!!!!

Senyor Antonio, avui els meus pensaments son amb vosté.