dimarts, 31 de març del 2009

Els homes quebrats


Una de les coses que mes sovint em fa reflexionar i que em costa mes d'entendre es la magnitud del esfondrament mental dels qui participen a primera linea de les GUERRES.  No parlo d'aquestes guerres modernes, de soldats professionals (tu sabras on et fiques!), jo parlo de les guerres d'abans:  les guerres mundials, les guerres civils (encara n'hi ha!), les guerres de l'edat mitjana... totes les guerres.

Pensa-hi.  Pel.licules com "Salvar al soldado Ryan", "Banderas de nuestros padres" o "Cartas desde Iwo Jima", i sobretot la serie "Hermanos de Sangre" mostren exactament a que em refereixo: Quan t'adones de que estas anant a la mort?  Que fas quan t'entra la por?  com superes aquesta POR per agafar l'arma un altre cop i enfrontar-te a la mort???  que pensen aquesta pobre gent que no son ni soldats?  "el païs (el senyor, el Rei, la causa) et necesita", et diuen, i tu agafes una arma i directe a la mort...

Us copio un fragment d'un llibre que estic llegint que resumeix tot aixó.  Em va atrapar moltíssim i espero que et faci reflexionar igual que a mi.  Es un extracte de "CANÇO DE GEL I FOC", de G.R.R. Martin (per desgracia no traduïda al català).  Jo, el que penso, es que aquestes guerres s'haurien de quedar en els llibres i els videojocs, que mai mes ningú hagi de passar per aixó...  Sona a tópic, però tant de bo s'acabessin PER SEMPRE MES les guerres...


[...] Casi todos son gente sencilla, hombres del pueblo que nunca habían estado a más de media legua de la casa en la que nacieron hasta que un día, un señor cualquiera se los llevó a la guerra.  Mal vestidos y mal calzados, marchan tras sus estandartes, a veces sin más armas que una guadaña o una hoz, o una maza que se han hecho ellos mismos atando una piedra a un palo con tiras de cuero.  Los hermanos marchan con los hermanos; los hijos, con los padres; los amigos, con los amigos.  Han oído las canciones y las anécdotas, así que caminan con el corazón anhelante, soñando con las maravillas que verán, con las riquezas y la gloria que conseguirán.  la guerra les parece una gran aventura, la mayor que vivirá la mayoría de ellos.
  == Luego prueban el combate.
  == Algunos se quiebran nada más probarlo.  otros aguantan años, hasta que pierden la cuenta de las batallas en que han intervenido, pero alguien que sobrevive a cien combates puede quebrarse en el ciento uno.  Los hermanos ven morir a sus hermanos, los padres pierden a sus hijos, los amigos ven a sus amigos tratar de volver a meterse las tripas después de que los haya rajado un hacha.
  ==Ven caer al señor que los llevó allí y, de repente, otro señor les grita que ahora lo sirven a él.  Reciben una herida y, cuando todavía la tienen a medio curar, reciben otra.  Nunca tienen comida suficiente; el calzado se les cae a pedazos de tanto caminar; la ropa se les desgarra y se les pudre, y la mitad se caga en los calzones porque ha bebido agua que no era potable.
  ==Si quieren unas botas nuevas, una capa más caliente o, tal vez, un yelmo de hierro oxidado, tienen que quitárselo a un cadáver; no tardan en robar también a los vivos, a los aldeanos en cuyas tierras lucha, a hombres como los que eran antes ellos mismos.  Les matan las ovejas y les roban las gallinas, y de ahí a llevarse también a sus hijas sólo hay un paso.  Y un día miran a su alrededor y se dan cuenta de que todos sus parientes y amigos han desaparecido, de que luchan al lado de desconocidos y bajo un estandarte que ni siquiera identifican.  No saben dónde están ni cómo volver a su hogar; el señor por el que luchan no saben como se llama, pero ahí está siempre, gritándoles que formen una línea con sus lanzas, sus hoces, sus guadañas, para defender la posición.  Y los caballeros caen sobre ellos, hombres sin rostros envueltos en acero, y el retumbar de su ataque parece llenar el mundo...
 ==Y el hombre se quiebra.
 ==Da media vuelta y huye, o se arrastra entre los cadáveres de los caídos, o se escabulle en plena noche y busca un lugar donde esconderse. [...]

divendres, 6 de març del 2009

Emprenyat


Portava dies sense escriure. La monotonia s'ha instal.lat tant comodament a les nostres vides rutinaries que no trobava res que em motives a escriure al blog. Avui m'ha arribat l'inspiració necesaria, i ho ha fet de la pitjor manera: amb una clatellada BRUTAL als meus drets de consumidor. Penseu que ni tan sols després de 10 hores, ni tan sols amb un sopar tranquilíssim amb la familia, ni tan sols mort de son i cansanci com estic ara mateix, he aconseguit treure'm del damunt la rabia, la frustració, la impotencia que m'acompanyen desde aquest migdia.

Tot comença quan arribes a casa per dinar i comproves que no hi ha ADSL. De fet no n'hi havia desde ahir a la nit. 902, reclamació de torn (pasta per un tubo) i primera sorpresa: “su servicio ADSL ha sido dado de baja”. Queeee????? comença el malson.

Per motius que no venen al cas he tingut durant 5 mesos dues ADSL contractades amb Orange, una a Barcelona i una altre a Ripollet, sense ni un sol problema. Abans de contractar la de Ripollet em vaig assegurar, amb la trucadeta al puto 902 de torn, de que no tindria problemes ni d'incompatibilitat ni de cap tipus i em van jurar i perjurar (el noiet que m'atenia encara es deu estar rient, el cabró...) que no n'hi hauria ni un, que tot va per separat encara que un titular tingui 5 lineas ADSL.

Be, arriba el dia en que dones de baixa l'ADSL de Barcelona i TACHAAANN els gilipollas de Orange em liquidan d'una plomada TOTS DOS serveis d'ADSL. Hu haveu vist??? Tan els hi fot que tinguin una carta on especifico que dono de baixa NOMES UN SERVEI, tan dona, embolica que fa fort i s'ho carreguen TOT... a veure, a quin cony de gent contracten en aquestes empreses que no saben distingir entre desactivar una linea o desactivar-ho tot??? a qui tenim treballant a les telefoniques, a ximpances? a amebas?? a qui?

1ª trucada per esbrinar que cony ha passat i per situar-me (clar, tu truques per una averia i et diuen que t'has donat de baixa i se't queda una cara de carcamal que no us ho imagineu...). Gairebé hi han insults i tot de lo incompetent que es la Susana Garcia que diu que m'aten (jo mes aviat penso que està fent punt de creu amb un telefon a l'orella, pq es una tia d'eficacia zero). Al final, despres de 15 minuts en un 902 (hu haveu vist tots no?) queden clares dues coses: El meu ADSL està donat de baixa i he de trucar a un altre departament.

2ª trucada per explicar a la quasi borderline de la MªJosé Noseque que l'errada no ha estat meva, que jo no he anul.lat l'ADSL de Ripollet sino el de Barcelona i que TOT ha estat culpa d'un gilipollas de Orange (oi que ja us ho sabeu de memoria?? doncs els de Orange han necesitat moooltes explicacions per entendre-ho... m'he sentit impotent). Per fi la malfeta aquesta m'enten i arriba el moment de reclamar. Lógicament em poso fet una furia, crido, gesticulo, explico, torno a cridar (fins i tot he espantat a la gata) i no aconsegueixo res profitós. Es com parlar amb un funcionari de tràfic: una pared. Nomes aconsegueixo aixó: 20 minuts mes de 902 (patam, toma pasta...)i un altre 902 per parlar amb un altre departament.

3ª trucada al 902 (mes pastaaaa! a la mieeerda todos!!) i 10 minuts de crits sense complexos reclamant el que em sembla increible encara ara. La rabia em puja per la boca, em veig indefens, sento que em prenen el pel... Tot el que volgueu, però no serveix de res. Em repeteixen que la situació es la que es i que ni “error humano”, ni “error de la compañia” ni leches. Com queda la cosa? doncs així:


1.- que he d'esperar entre 10 i 20 dies a que acabi el procés de baixa (“señorita, que jo no quiero que lu acabe, que jo quieru que me lu activi un altre vegada, joder, que ayer por la noche funcionaba todo, que no es tan dificil darle al botoncito de CONECTAR, coño!” i em diu que no, que es “burocracia interna, que yo no puedo hacer nada hasta que no se acabe el proceso”, hu haveu vist??) .

2.- trucar a Timofónica per donar d'alta una linea que ja tenia desde feia 6 mesos (el que ha donat de baixa l'ADSL ho ha borrat TOT... tot, tot, toooot), es com si mai hagues tingut ni telefon ni res de ADSL.

3.- a mes a mes, he de TORNAR A DEMANAR UNA ALTA de manera habitual (si, si, tornar a començar), ben be uns 30 dies, o sigui que tot i equivocar-se ells no mouen ni un dit, no acceleren ni un sol tramit...

4.-Pagar 150 jirous de multa per haver anul.lat l'ADSL (fantàstic contracte de permanencia...). EEEiiii, que la culpa es vostre, que jo no he demanat la baixa, jodeeeer! “burocracia interna. Luego ustez hace un escrito reclamando y si acaso (atenció: si acaso!!) le abonaran esa cantidad en 3 o 4 meses”. Queee?? ei, i no paguis, que vas directe a la llista de morosos, eh?

TOTAL: 1 mes i mig sense ADSL i una multa de 150 leuritos sense haver fet RES. Que, hu haveu vist tots, no?? la mare que els va parir!!

Ja ho veieu. Ara nomes puc fer dues coses: pagar els 150 jirous i donar-me d'alta a Timofónica, que per molt que em rebenti (pq em rebenta moltíssim la llei del mes fort) son els únics que donen un servei mínimament decent (a preu d'or, aixó si. Se'n diu timofónica per algo...). Ai, cuanta raó tenia el meu pare, i quin mal haver-ho de reconeixer en aquest tema... ai!

Em deixo per un altre dia i un altre escrit el tema de la indefensió dels ciutadans devant de casos d'incompetencia tant flagrans com aquest. NO POTS FER RES. Fes-te fotre, no tens drets, no tens res. M'informaré de que puc fer per intentar que em compensin per tanta incompetencia i penjaré al blog un escrit (aprofitaré per explicar-vos un altre episodi BRUTAL d'incompetencia i de perjudici per al consumidor).


Bona nit i boicot a ORANGE !!