dissabte, 31 de gener del 2009

Star Wars + Clerks


Intento acabar el Gener amb el millor humor possible, i de sobte m'ha vingut a la memoria aquesta gran pel.licula: CLERKS. Hu haveu vist tots, no?? hu haveu vist? Molt mes que recomanable, te un dialeg excel.lent sobre la saga d'Star Wars que no te desperdici!

Aquí us el deixo. Salut i peles!!

Randal.- ¿A ti cuál te gustó más, el Jedi o el Imperio contraataca?

Dante.- El Imperio

Randal.- ¡Qué blasfemia!

Dante.- El Imperio tiene un final mejor: a Luke le cortan la mano, descubre que Darth Vather es su padre, a Han lo congelan y parece que ha muerto… es deprimente. Verás la vida es así, una sucesión de finales tristes. En el Jedi solo había muñecos.

Randal.- Hay otra cosa en el Jedi y no me he dado cuenta hasta ahora. Construyen otra Estrella de la Muerte.

Dante.- Sí

Randal.- La primera estaba completamente terminada antes de que la destruyeran los Rebeldes.

Dante.- La revienta un disparo de Luke.

Randal.- La segunda estaba a medio construir cuando la destruyen.

Dante.- Cortesía de Lando Calrrisian.

Randal.- Había algo que no encajaba cuando la ví por primera vez, no sabía lo que era, pero algo no encajaba.

Dante.- Y ahora lo sabes…

Randal.- En la primera Estrella de la Muerte sólo estaba el ejército Imperial, abordo solo había soldados y dignatarios imperialistas.

Dante.- Supongo que sí.

Randal.- Cuando la destruyen el mal recibe su castigo.

Dante.- ¿Y la segunda Estrella qué?

Randal.- La segunda Estrella no estaba terminada, aún la estaban construyendo.

Dante.- ¿Y qué?

Randal.- Que una obra de esa magnitud requeriría muchos más hombres de los que había en el ejército imperial. Seguro que tuvieron que contratar a trabajadores autónomos: albañíles, fontaneros, electricistas…

Dante.- Quieres decir que no eran imperialistas.

Randal.- Exacto. Para poder construirla rápida y en secreto había que contratar a civiles. Un soldado imperial no sabe instalar un retrete, solo sabe matar y llevar uniforme blanco.

Dante.- De acuerdo, contrataron a trabajadores autónomos. ¿Y eso qué importancia tiene?

Randal.- Todos esos inocentes trabajadores también mueren. Son bajas de una guerra que no les atañe. Ponte en su lugar: tú eres un albañil y el gobierno te ofrece un trabajo bien pagado. Tienes esposa e hijos y una casa en los suburbios. Es un contrato con el gobierno, tiene toda clase de ventajas. De repente, aperecen unos rebeldes que van fundiendo todo lo que pillan con sus rayos lásers. A tí ni te va ni te viene, no tienes ideas políticas. Sólo intentas ganarte la vida…

Cliente.- No me gusta interrumpir, pero ¿de qué estáis hablando?

Randal.- Del Retorno del Jedi.

Dante.- Mi amigo quiere convencerme de que los trabajadores autónomos que trabajaban en la segunda Estrella de la Muerte fueron víctimas inocentes de los Rebeldes.

Cliente.- Yo soy un trabajador autónomo: «Reformas del hogar en el acto». Como albañil os diré que las convicciones políticas son decisivas a la hora de aceptar un trabajo.

Randal.- ¿Por ejemplo?

Cliente.- Hace tres semanas me ofrecieron un trabajo. Una mansión preciosa, con una parcela enorme. Sólo había que arreglar las tejas. Me dijeron que si lo terminaba en un día me pagarían el doble. Después me enteré de quién era la casa.

Dante.- ¿De quién era?

Cliente.- De Dominic Bambino.

Randal.- ¿Bambino 'cara de niño'? ¿El gangster?

Cliente.- El mismo. La paga era buena, pero el trabajo era peligroso. Yo sé como se las gastan esos tipos, y por eso le pasé el encargo a un amigo.

Dante.- Así se portan los amigos.

Cliente.- A la semana siguiente, la familia Foresci tomó al asalto la casa de 'cara de niño'. A mi amigo lo mataron de un tiro, no pudo acabar la obra.

Randal.- Increíble.

Cliente.- Yo estoy vivo porque sabía el riesgo que corría trabajando para ese cliente. Mi amigo no tuvo tanta suerte. Todos los trabajadores que estaban en esa Estrella de la Muerte sabían el riesgo que corrían, si les mataron fue por su culpa. Hay que hacer caso al corazón, no al bolsillo.

divendres, 30 de gener del 2009

Dia gris

Avui he començat el dia de la pitjor manera possible: mentre tots descansavem el senyor Antonio ens ha deixat i me n'he assabentat tot just entrar a la botiga. Ostia a la cara tot just començar... avui serà un dia gris, ja que el senyor Antonio era el pare de la jefa i passava moltes hores a la botiga. El coneixia tothom i evidentment, avui es el tema de conversa de tots. El trobarem a faltar, era un senyor que es queixava molt de tot i deia que es volia morir però era un plaer escoltar les seves historietes.

El primer que he pensat quan m'ho han dit es que em sento MOLT incomode quan he de donar el pesam a la gent, crec que es una de les situacions mes incomodes per les que has de passar, però em queda el consol que prefereixo passar el mal trangol de donar el pesam que no pas ser jo qui el rebi, el pesam dels altres...

Del meu segon pensament n'ha sortit una cosa positiva: he pensat en tota la gent estimada que ja no tornaré a veure perqué ja no hi son (en els meus avis en especial) i m'he descobert pensant que he de viure la vida, que son MENYS de 4 dies i que quan te'n vas ja s'ha acabat tot, així que... prou de queixar-se!!

Estem aquí no sabem perqué ni sabem que passarà quan deixem d'estar-hi (jo si que ho se: no passarà res, una brisa d'aire s'endurà les meves cendres per escampar-me pel cosmos sense oxigen), i el que ens dediquem a fer majoritariament amb el temps que tenim es queixar-nos: Ens queixem dels preus dels pisos, ens queixem dels sous, ens queixem de les hores que treballem, ens queixem dels polítics... ens queixem de tot.

PROU. queixem-nos menys i siguem mes agraïts, home! Gràcies per poder pagar un pis (tant se me'n refot que el del banc es faci ric a costa meva, hi ha gent que no pot pagar el seu pis), gràcies per poder treballar (quanta gent no es pot queixar perqué els han cardat al carrer?), gràcies per tenir el luxe de una videoconsola (enlloc de dir, joder no m'arriba la pasta per la play3 potser que siguem concients de que ja tenim 3 consoles a casa,no?) , etc etc...

Pensem que sempre podríem estar pitjor i que no hauríem de queixar-nos tant, aixó ens farà enfrontar la crua realitat amb energies renovades i, el dia que marxem, marxarem amb el cap ben alt: JO HE ESTAT UN TIO FELIÇ!!!!

Senyor Antonio, avui els meus pensaments son amb vosté.