Avui he començat el dia de la pitjor manera possible: mentre tots descansavem el senyor Antonio ens ha deixat i me n'he assabentat tot just entrar a la botiga. Ostia a la cara tot just començar... avui serà un dia gris, ja que el senyor Antonio era el pare de la jefa i passava moltes hores a la botiga. El coneixia tothom i evidentment, avui es el tema de conversa de tots. El trobarem a faltar, era un senyor que es queixava molt de tot i deia que es volia morir però era un plaer escoltar les seves historietes.
El primer que he pensat quan m'ho han dit es que em sento MOLT incomode quan he de donar el pesam a la gent, crec que es una de les situacions mes incomodes per les que has de passar, però em queda el consol que prefereixo passar el mal trangol de donar el pesam que no pas ser jo qui el rebi, el pesam dels altres...
Del meu segon pensament n'ha sortit una cosa positiva: he pensat en tota la gent estimada que ja no tornaré a veure perqué ja no hi son (en els meus avis en especial) i m'he descobert pensant que he de viure la vida, que son MENYS de 4 dies i que quan te'n vas ja s'ha acabat tot, així que... prou de queixar-se!!
Estem aquí no sabem perqué ni sabem que passarà quan deixem d'estar-hi (jo si que ho se: no passarà res, una brisa d'aire s'endurà les meves cendres per escampar-me pel cosmos sense oxigen), i el que ens dediquem a fer majoritariament amb el temps que tenim es queixar-nos: Ens queixem dels preus dels pisos, ens queixem dels sous, ens queixem de les hores que treballem, ens queixem dels polítics... ens queixem de tot.
PROU. queixem-nos menys i siguem mes agraïts, home! Gràcies per poder pagar un pis (tant se me'n refot que el del banc es faci ric a costa meva, hi ha gent que no pot pagar el seu pis), gràcies per poder treballar (quanta gent no es pot queixar perqué els han cardat al carrer?), gràcies per tenir el luxe de una videoconsola (enlloc de dir, joder no m'arriba la pasta per la play3 potser que siguem concients de que ja tenim 3 consoles a casa,no?) , etc etc...
Pensem que sempre podríem estar pitjor i que no hauríem de queixar-nos tant, aixó ens farà enfrontar la crua realitat amb energies renovades i, el dia que marxem, marxarem amb el cap ben alt: JO HE ESTAT UN TIO FELIÇ!!!!
Senyor Antonio, avui els meus pensaments son amb vosté.
3 comentaris:
Pobret el yayi...
Jo vull pensar que quan deixem aquest mon, la nostra ànima marxa a algun lloc millor. Un lloc on no existeixen preocupacions ni deures, un lloc on tot es felicitat, calma i benestar.
Desgraciadament els que pateixen son la gent que s'estima la persona que se'n va...però aixó es llei de vida...
Per aixó com diu el Marc em de aprofitar la vida al màxim que son dos dies i no queixar-nos tant!! Hem de estimar-nos, demostrar-nos respete i ser amables amb els demés. Hem de dir lo que pensem i sentim i demostrar els sentiments a la gent que estimem, mentres siguem vius...
TATIMU BOLA I SI ALGUN DIA HAS DE DEIXAR AQUEST MON, JO VULL ANAR AMB TU VAGIS ON VAGIS. UN MÓN SENSE TU NO TE CAP SENTIT...
Be, no crec que anem enlloc quan marxem d'aquí. Sencillament deixarem de ser-hi, però sigui quin sigui el temps que tingui per viure, el passarem junts i el farem memorable!
Ho sento molt Markitus!! Sempre es trist perdre a una persona, encara que pensis que "és llei de vida" i que "ha viscut molt", o "que era una persona molt gran".
Tens raó, els que estem vius ens queixem de vici i només valorem el què tenim quan ho perdem. Els humans mai estarem contents amb el què tenim. Som ambiciosos per naturalesa, sempre volem més i més... quan en realitat el que importa a la vida es, en primer lloc tenir salut (encara que sembli un tòpic), i en segon lloc tenir gent que t'estimi i a la que puguis estimar.
Publica un comentari a l'entrada